EL LECTOR

El lector és un llibre que parla de la relació amorosa entre un adolescent de quinze anys i una dona de més de trenta anys. El tema del qual parteix d’entrada no em crida gaire l’atenció i segurament jo no l’hagués triat com a lectura en el meu temps lliure ni hagués anat a veure la seva versió cinematogràfica.

És un llibre ràpid de llegir que no té gaire misteri ja que la major part de la història apareix a la contraportada d’aquest. Els personatges protagonistes són plans ja que penso que no evolucionen al llarg de la novel•la.

La primera part de la novel•la on es descriu l’inici de la relació amorosa d’aquests dos personatges la vaig trobar massa llarga i a causa d’això repetitiva. A partir del judici penso que és fa una mica més interessant perquè comences a entendre una mica alguns comportaments del caràcter de la Hanna però tot i això penso que continua essent força lenta.

Coneixem la història des del punt de vista del Michael, un personatge que es supedita a la dona, s’encega, perd la seva personalitat i depèn totalment de la Hanna, dels seus desitjos i dels seus anhels. Només té al cap aquesta dona i deixa de banda les seves prioritats per a estar amb ella malgrat que a vegades aquesta el maltracti o s’avergonyeixi d’ell. L’amor que sent per Hanna el condiciona per sempre i no el deixa ser lliure i viure la seva vida. No la pot oblidar, mai no aconsegueix fer-ho. Quan es casa no aconsegueix ser feliç perquè el record de la Hanna l’acompanya, pensa que només ho aconseguirà amb ella però, tot i així, amb ella tampoc ho aconsegueix. Quan la veu al judici i descobreix el seu passat intenta justificar-la, intenta posar-se al seu lloc i pensar com ha estat capaç de fer això , a més a més, l’envaeix un sentiment de culpa per no haver-la anat a buscar l’últim dia que l’havia vist quan era adolescent a la piscina i pensa que ell és culpable del que ha comès la Hanna per haver-la deixat sola, per haver-se’n avergonyit i per haver-la estimat. Fins i tot quan descobreix que l’havia estat utilitzant com a lector, tal com feia amb les noies joves del camp de concentració, venç la ràbia i justifica l’actuació de Hanna amb el seu analfabetisme i pensant que ho feia per fer-los més agradable el temps que els quedava de vida. Després li continua enviant lectures i d’aquesta manera manté el lligam amb ella i quan aquesta es suïcida adopta la mateix actitud que ella seguint com sempre la seva voluntat fins i tot quan ja és morta; va a parlar amb la filla i la mare que havien sobreviscut l’episodi de la crema de l’església i intenta aconseguir el perdó, tot invertint els diners que Hanna havia deixat per a les supervivents en una organització de gent que no sabia escriure ni llegir, potser aconseguint aquest “perdó” per a Hanna també l’aconsegueix ell en certa manera. Al final del llibre el Michael diu “ El que he fet i he deixat de fer i ella em va fer a mi... en això s’ha convertit justament la meva vida.” És a dir, el personatge només es mou per aquest amor al principi del llibre i al final continua igual.

La Hanna al principi del llibre té un caràcter bastant passiu i apàtic que es manté al llarg de la narració però que ja deixa veure trets violents com succeeix quan pega el noiet i amb els canvis bruscos de pensament que té de sobte. La única cosa en què el personatge evoluciona és que aprèn a llegir i a escriure empentada per l’amor que sent pel noi i a més a més, és clar, físicament, com també ho fa l’altre protagonista. La dona s’avergonyeix del seu analfabetisme i per tapar-lo accepta anar a fer de guardiana al camp de concentració en comptes d’admetre que no sap llegir i acceptar un ascens a la feina. Un cop allà s’aprofita del seu poder, tal com fa amb el poder que exerceix sobre el seu noiet, per a gaudir del plaer de la lectura tot obligant les noies més joves a llegir-li i després enviant-les directes a la mort per evitar que el seu secret fos desvetllat. La justificació que ella dóna a tot això i als crims que havia permès que es cometessin és que ella estava fent el que havia de fer, simplement estava obeint les normes. Però en realitat, el que estava fent la Hanna era refugiar-se en el seu analfabetisme i en les normes per defugir responsabilitats i això queda palès al final del llibre amb el seu suïcidi perquè el comet per evitar enfrontar-se amb la realitat i assumir la seva culpa. Igual que , també evita responsabilitats deixant que tot ho esculli el Michael quan van d’excursió o quan troba la nota del Michael i com que no sap llegir tergiversa els fets i dóna la culpa al noi. A més, fent-ho el que pretén és aconseguir l’indult i el perdó i això també es veu en el fet que doni tots els seus diners a les dues úniques supervivents o potser no, potser simplement el que fa és el que li toca fer.

Un altre tema que toca a través d’aquests personatges és el del sentiment de culpa de la societat alemanya per tot el tema de l’holocaust. La Hanna i el Michael són la representació de dues generacions marcades una per l’holocaust i l’altra pel record d’aquest. Tracta el tema de l’holocaust des del punt de vista d’uns botxins que són botxins perquè toca, no perquè els tinguin odi als jueus sinó perquè és el que toca viure i ho accepten tan si participen en el crim o com si simplement en són conscients i adopten una actitud apàtica, és a dir, són còmplices dels assassinats i deixen que passi entrant en la narcosi esmentada al llibre pel mateix protagonista quan s’adona d’aquest fet al acostar-se a la història recent de la seva nació. Penso que l’analfabetisme és també una manera de representar tota aquesta societat que veia i deixava fer. A qui és on entra en joc el judici moral que l’autor sembla que no vol fer però que fa perquè en tot moment fa que el seu protagonista jutgi la seva enamorada primer per les seves actituds i després pels crims comesos, també jutja la seva relació quan se n’avergonyeix . L’autor també jutja la seva protagonista des del principi pel simple fet de donar-li aquest tipus de caràcter i fent-la ser còmplice dels crims.

L'HABITACIÓ DE VERÒNICA

Enllaç

ARGUMENT
La Susan i el Larry, una jove parella que s'acaba de conèixer, estan passejant quan un home i una dona se'ls acosten, bocabadats per la gran versemblança de la Susan amb una noia anomenada Verònica, morta molts anys enrere. La dona i l'home li demanen a Susan que els acompanyi fins a l'antiga mansió dels Barbissant i un cop allà encarni durant una estona a Verònica per a alleugerir el patiment de l'últim membre viu de la família: una germana de Verònica que creu que està vivint en el passat, quan aquesta encara era viva.

ESCRIT DEL DIRECTOR
Stephen King considera Ira Levin “el rellotger suís del suspens”. Estic absolutament d’acord amb ell. L’habitació de Verònica n’és un bon exemple. Una obra amb una trama que es va desgranant poc a poc, dosificant la informació, menant l’espectador per allà on vol, jugant amb ell fins a atrapar-lo en la seva teranyina. Un engranatge de precisió, sens dubte.
Sempre m’han agradat les històries de por i misteri, des que era petit. M’agradava llegir novel·les gòtiques, els contes de l’Edgar Allan Poe, els misteris de l ‘Agatha Christie i Conan Doyle, i les pel·lícules de Hitchcock... Perquè a qui no li agrada passar una mica de por? Escoltar una bona història de suspens a la vora del foc mentre a fora cau un temporal...? Sentir com s’accelera el batec del cor i es dispara l’adrenalina...?
Penso que resulta curiós que mentre el gènere del thriller està ben present en altres mitjans culturals com ara el cinema o la literatura(on és un dels gèneres més populars), és força rar trobar-lo en l’àmbit teatral del nostre país. No sé a què és degut. Potser és una qüestió de tradició...o potser es considera un gènere menor...
En qualsevol cas, personalment trobo que portar un thriller a escena és un desafiament molt estimulant. Crec que més que en qualsevol altre gènere, l’ambientació, l’atmosfera i el to juguen un paper essencial. A més, s’ha d’imbuir tot d’una sensació de realisme per aconseguir que l’espectador s’endinsi en la història i la visqui. Aconseguir crear aquesta experiència ha estat el meu objectiu principal.
Aquesta és la meva primera aventura en el món de la direcció teatral i em sento molt privilegiat i afortunat de poder comptar amb un equip artístic format per uns professionals als quals admiro profundament i que s’han entregat en cos i ànima per fer d’aquest muntatge el que espero sigui com una bona peça de rellotgeria suïssa...

Hèctor Claramunt


L’habitació de Verònica d’Ira Levin és un thriller que es representa des del dia dos de setembre fins al quatre d’octubre del 2009 al teatre Club Capitol de Barcelona. Aquest fet, podria cridar l’atenció ja que no pertany a un gènere que estigui gaire present al món del teatre i a la vegada pot ser un factor determinant pels espectadors a l’ hora de fer la seva tria. Si bé és cert, que en altres ocasions ja s’havien pogut veure obres de temàtica semblant com Com pot ser que t’estimi tant o La dama de negro, no es poden comparar; ja sigui perquè la primera era més humorística o perquè l’altra era més feixuga.

L’obra comença amb una jove parella, la Susan i el Larry, els quals es troben en un restaurant quan dues persones de la taula del costat els diuen que ella s’assembla molt a la Verònica, una noia de la família Barbissant que va morir fa molts anys. Tot seguit, li demanen que faci una cosa poc corrent; durant una estona s’ha de fer passar per la noia, i així fer-li creure a la seva germana que es troba bé ja que es pensa que som al 1968, quan la Verònica encara era viva. Aquest fet desencadenarà la resta de la trama.

Durant el transcurs de l’argument apareixien indicis que deixen veure una mica l’entrellat del final de l’obra però, un cop arriba, l’espectador s’acaba sorprenent igualment. A més a més, té tocs d’humor que fan minvar una mica la tensió pel que pot passar. Els personatges fan una clara evolució; la noia comença sent una mica ingènua i molt segura de si mateixa i acaba tan poc segura d’ella mateixa que fins i tot està a punt de creure’s el que li estan intentant imposar. L’altra dona aparentment comença tenint un caràcter agradable tot i que des del primer moment se li escapen trets psicòtics i acaba en ple embogiment i dominant a la resta de personatges que resten anul·lats pel seu caràcter manipulador.

Lingüísticament destaco un petit diàleg entre els dos antic criats on es refereixen a la mania que té la Susan de deixar anar bastant sovint una paraulota – “Què li passa?” - “No res, es veu que així és com parlen al segle XXI”.

Tota l’acció passa en un mateix escenari, l’habitació, que esdevé un personatge més ja que la decoració victoriana, els barrots de la finestra, i les coses de la Verònica ajuden a crear un clima de misteri. Un altre recurs que utilitzen per a fer l’espectador més partícip de l’acció i que fa que s’endinsi més en el clima és el de situar l’obra a la mateixa data que la de la representació.

Finalment, pel que fa als actors de L’habitació de Verónica són una de les raons per les quals val més la pena anar a veure aquesta obra. La majoria d’aquests interpreten a dos personatges, per tant, tenen doble feina perquè són uns personatges d’uns registres diferents i han de saber dominar-los. A banda d’això, destaquen les dues dones; Silvia Marty i Mercè Montalà ,sobretot en els moments que estan més carregats dramàticament.


Laia Rielo i Balagueró