L'HABITACIÓ DE VERÒNICA

Enllaç

ARGUMENT
La Susan i el Larry, una jove parella que s'acaba de conèixer, estan passejant quan un home i una dona se'ls acosten, bocabadats per la gran versemblança de la Susan amb una noia anomenada Verònica, morta molts anys enrere. La dona i l'home li demanen a Susan que els acompanyi fins a l'antiga mansió dels Barbissant i un cop allà encarni durant una estona a Verònica per a alleugerir el patiment de l'últim membre viu de la família: una germana de Verònica que creu que està vivint en el passat, quan aquesta encara era viva.

ESCRIT DEL DIRECTOR
Stephen King considera Ira Levin “el rellotger suís del suspens”. Estic absolutament d’acord amb ell. L’habitació de Verònica n’és un bon exemple. Una obra amb una trama que es va desgranant poc a poc, dosificant la informació, menant l’espectador per allà on vol, jugant amb ell fins a atrapar-lo en la seva teranyina. Un engranatge de precisió, sens dubte.
Sempre m’han agradat les històries de por i misteri, des que era petit. M’agradava llegir novel·les gòtiques, els contes de l’Edgar Allan Poe, els misteris de l ‘Agatha Christie i Conan Doyle, i les pel·lícules de Hitchcock... Perquè a qui no li agrada passar una mica de por? Escoltar una bona història de suspens a la vora del foc mentre a fora cau un temporal...? Sentir com s’accelera el batec del cor i es dispara l’adrenalina...?
Penso que resulta curiós que mentre el gènere del thriller està ben present en altres mitjans culturals com ara el cinema o la literatura(on és un dels gèneres més populars), és força rar trobar-lo en l’àmbit teatral del nostre país. No sé a què és degut. Potser és una qüestió de tradició...o potser es considera un gènere menor...
En qualsevol cas, personalment trobo que portar un thriller a escena és un desafiament molt estimulant. Crec que més que en qualsevol altre gènere, l’ambientació, l’atmosfera i el to juguen un paper essencial. A més, s’ha d’imbuir tot d’una sensació de realisme per aconseguir que l’espectador s’endinsi en la història i la visqui. Aconseguir crear aquesta experiència ha estat el meu objectiu principal.
Aquesta és la meva primera aventura en el món de la direcció teatral i em sento molt privilegiat i afortunat de poder comptar amb un equip artístic format per uns professionals als quals admiro profundament i que s’han entregat en cos i ànima per fer d’aquest muntatge el que espero sigui com una bona peça de rellotgeria suïssa...

Hèctor Claramunt


L’habitació de Verònica d’Ira Levin és un thriller que es representa des del dia dos de setembre fins al quatre d’octubre del 2009 al teatre Club Capitol de Barcelona. Aquest fet, podria cridar l’atenció ja que no pertany a un gènere que estigui gaire present al món del teatre i a la vegada pot ser un factor determinant pels espectadors a l’ hora de fer la seva tria. Si bé és cert, que en altres ocasions ja s’havien pogut veure obres de temàtica semblant com Com pot ser que t’estimi tant o La dama de negro, no es poden comparar; ja sigui perquè la primera era més humorística o perquè l’altra era més feixuga.

L’obra comença amb una jove parella, la Susan i el Larry, els quals es troben en un restaurant quan dues persones de la taula del costat els diuen que ella s’assembla molt a la Verònica, una noia de la família Barbissant que va morir fa molts anys. Tot seguit, li demanen que faci una cosa poc corrent; durant una estona s’ha de fer passar per la noia, i així fer-li creure a la seva germana que es troba bé ja que es pensa que som al 1968, quan la Verònica encara era viva. Aquest fet desencadenarà la resta de la trama.

Durant el transcurs de l’argument apareixien indicis que deixen veure una mica l’entrellat del final de l’obra però, un cop arriba, l’espectador s’acaba sorprenent igualment. A més a més, té tocs d’humor que fan minvar una mica la tensió pel que pot passar. Els personatges fan una clara evolució; la noia comença sent una mica ingènua i molt segura de si mateixa i acaba tan poc segura d’ella mateixa que fins i tot està a punt de creure’s el que li estan intentant imposar. L’altra dona aparentment comença tenint un caràcter agradable tot i que des del primer moment se li escapen trets psicòtics i acaba en ple embogiment i dominant a la resta de personatges que resten anul·lats pel seu caràcter manipulador.

Lingüísticament destaco un petit diàleg entre els dos antic criats on es refereixen a la mania que té la Susan de deixar anar bastant sovint una paraulota – “Què li passa?” - “No res, es veu que així és com parlen al segle XXI”.

Tota l’acció passa en un mateix escenari, l’habitació, que esdevé un personatge més ja que la decoració victoriana, els barrots de la finestra, i les coses de la Verònica ajuden a crear un clima de misteri. Un altre recurs que utilitzen per a fer l’espectador més partícip de l’acció i que fa que s’endinsi més en el clima és el de situar l’obra a la mateixa data que la de la representació.

Finalment, pel que fa als actors de L’habitació de Verónica són una de les raons per les quals val més la pena anar a veure aquesta obra. La majoria d’aquests interpreten a dos personatges, per tant, tenen doble feina perquè són uns personatges d’uns registres diferents i han de saber dominar-los. A banda d’això, destaquen les dues dones; Silvia Marty i Mercè Montalà ,sobretot en els moments que estan més carregats dramàticament.


Laia Rielo i Balagueró